HISTÒRIA DE LA DANSA CONTEMPORÀNIA
La dansa contemporània, també anomenada dansa moderna en el passat, es caracteritza per ser un estil innovador i eclèctic, tenint en compte que agafa i barreja el que li interessa de diferents estils, és a dir, no hi ha un únic estil. S'ha de dir que fins i tot cada intèrpret té el seu propi estil. Aquesta nova forma de moviment es basa en la recerca d'una idea un sentiment o una emoció òbviament expressats a través de moviments reformadors.
HISTÒRIA
Va sorgir a finals del segle XIX com a contraposició a les restriccions del ballet clàssic i com a necessitat de poder expressar-se amb el cos més lliurement amb moviments més naturals i simples. Cap al 1900 va començar a ser conegut gràcies als primers recitals de Loie Fuller presentats a l'exposició universal de París, qui va treballar en la transformació del cos a una flor o una papallona, i d'Isadora Duncan a Londres, qui va utilitzar les noves tecnologies d'aquella època com la il·luminació teatral, a més a més va fer un gran pas apropant-se a la naturalesa utilitzant el cos com a instrument per a expressar les emocions, i com a resultat la improvisació va començar a ser més utilitzada i coneguda.
Després de tots aquests successos es va fundar la primera escola nacional anomenada Denishawn School, on es van formar tota una generació d'artistes que van crear les bases de la dansa contemporània que coneixem avui en dia.
LES TRES GENERACIONS:
Dividim la dansa contemporània en tres generacions:
1a Generació:
La primera generació de dansa moderna nord-americana va establir els fonaments d'aquesta dansa als Estats Units des del 1920 fins al 1950. Acabant els anys vint es van crear noves tècniques que permetien i facilitaven l'expressió dels sentiments, la passió i conflictes socials.
Es caracteritza per la negació cap a les regles i criteris del ballet clàssic i pel rebuig cap a les fonts externes a l'hora de crear dansa. D'aquesta manera van descobrir les fonts creatives del propi ser basades en l'experiència natural, és a dir, moviments com la respiració o gestos quotidians.
Europa: Mery Wigman (1886-1973), Kurt Jooss (1901-1979).
Amèrica: Martha Graham (1894-1991), Doris Humphrey (1895-1958), Charles Weidman (1891-1972), José Limon (1908-1972) i Louis Horts (1884-1964)
2a Generació:
Aquesta generació va expandir la visió de la dansa moderna. Cap als anys 40 van començar a trencar amb moltes regles que havien establert els de la primera generació, però no van abandonar del tot les regles del ballet clàssic. Tampoc es van quedar amb les tècniques de la primera generació, sinó que van inventar d'altres i fins i tot fan fusionar diferents tècniques per a obtenir una de nova. Van donar molta importància a aspectes abstractes i van analitzar amb deteniment l'espai, el temps i el moviment.
Principalment trobem a Alwin Nicolais, Merce Cunningham i Carolyn Carlson, però també van destacar els brillants ballarins: Hanya Holm, Lester Horton, Helen Tamiris, Ana Sokolow, Alvin Ailey, Louis Falco, Glen Tetley, i la Bannington School.
3a Generació:
Va sorgir a través de la barreja de les influències de diferents estils. Van aparèixer els nivells, i la tècnica es caracteritzava per la seva simplicitat i elegància.
La tercera generació produeix la revolució "post modern dance" que és la que dóna lloc a la dansa contemporània que coneixem avui en dia.
Europa: Destaca Pina Bausch, però també van formar part Meredith Monk, Twyla Tarp, Ann Halprin, Esquisse, Anne Teresa de Keersmaker, Magy Marin i Usio Amagatsu.
Amèrica: Trisha Bows, Steve Paxton, Lucinda Childs i Ivonne Rainer.
TÈCNIQUES
A mesura que la dansa contemporània ha evolucionat, han anat sorgint diferents tipus de tècniques, aquestes tres són les més destacades:
Tècnica Graham
Aquesta tècnica va ser creada i desenvolupada per la pionera Martha Graham.
És l'única tècnica de dansa moderna que té un llenguatge codificat a l'hora d'expressar les emocions. Està basada en els principis de contracció i relaxació, i busca l'alliberament de les emocions mitjançant contraccions pèlviques i abdominals coordinades, la relaxació amb la respiració, els estiraments...
Totes les contraccions i relaxacions es controlen amb la respiració, i les contraccions sempre inicien a la zona pèlvica i puja cap a dalt recorrent tota la columna vertebral.
També obre la porta de l'arrelament i inicia una relació de cos-terra, i utilitza les extremitats per crear imatges i traslladar-se per l'espai.
Tècnica Cunningham
La tècnica Cunningham, creada per Merce Cunningham, es centra profundament en el moviment i combina una sèrie de seqüències que ja han estat seleccionades prèviament. Aquestes peces tenen una estructura orgànica, però mai apareix la improvisació.
A la seva tècnica la dansa és independent i autònoma respecte a la música i és extremadament exigent amb el ballarí, ja que la força, l'agilitat, la flexibilitat i l'equilibri són fonamenta'ls, com també el desenvolupament mental.
Finalment, cal dir que les seves creacions han estat influenciades per les propostes dels dadaistes (l'atzar) i la filosofia de Zen.
Tècnica Limón
José Limón va crear aquesta tècnica amb la intenció de ressaltar els principis orgànics de recuperació i caiguda, i de suspensió i successió. També destaca la respiració, la dinàmica del pes i la gravetat, la claredat i simplicitat, la consciència corporal, la capacitat expressiva del tors i dels braços... A més a més també és molt important la flexibilitat de la columna vertebral i presenta al cos com a una orquestra amb cada una de les seves veus, és a dir, cada part del cos té una veu diferent.
A diferència de la tècnica Graham, aquest no és un sistema codificat.
