Pina Bausch va néixer el 27 de juliol de 1940 a Solingen, Alemanya durant la Segona Guerra Mundial i va morir el 30 de juliol de 2009 a Wuppertal, Alemanya a causa de càncer de pulmó. Va ser una gran ballarina, coreògrafa i directora de la dansa contemporània amb una visió molt innovadora i gran interès per la dansa-teatre.

Amb tan sols quinze anys va anar a estudiar amb el coreògraf Kurt Jooss a la Folkwang school, es va graduar amb 19 i va obtenir una beca per anar a estudiar a Estats Units, on va estudiar a la Juilliard School on va tenir com a professors a José Limón, Margaret Craske, Louis Horst, Mary Hinkson, Ethel Winter, Herbert Ross... entre d'altres. Allà va ballar a la Metropolitan i a la New York City Opera, on va ser influenciada per Martha Graham. Anys més tard, 1962 Pina va tornar a Alemanya i es va unir a la Folkwang Ballet Company, dirigida per Kurt Jooss, on va acabar sent solista i l'any 1968 va dirigir la seva primera obra com a coreògrafa. A partir d'aquí va començar a tenir reconeixement com a coreògrafa. Les seves creacions mostren temes com la vida i la mort, l'amor, la tendresa, la soledat i el poder representats d'una manera molt inusual per a aquella època. Cap al 1973 passa a dirigir la seva pròpia companyia, el Tanztheatre Wuppertal on crea unes 30 obres de dansa-teatre amb la col·laboració d'institucions culturals de diferents països. Per a crear aquestes obres va ser necessari viatjar per diferents llocs del món i captar l'essència del que els hi envoltava.

Novament, l'any 1985 Pina va passar a ser la directora de la Folkwang school i a més a més va guanyar el premi de la crítica. Durant els següents 5 anys Pina va viatjar arreu del món amb el Tanztheatre Wuppertal exposant el seu art.

L'any 1990 va fer la pel·lícula de El lamento de la emperatriz on es reflecteix la violència social, el pes de la paraula crítica i l'evocació per la bellesa.

Un any més tard va tornar a tenir molt d'èxit amb la posada en escena de Orfeo i Eurídice i el 1993,. Amb cinquanta-tres anys va actuar com a solista en una de les seves primeres creacions, anomenada Café Müller.

Després d'un temps, cap al 2008 va rebre el premi Goethe i va morir a l'any 2009, quan encara estava al mig de la creació de Como el musguito en la piedra, ay, sí, sí, sí,  una obra que la va inspirar en el seu viatge a Xile.

Una cita molt coneguda d'ella és "No m'interessa com es mou l'ésser humà, sinó allò que el commou".

​