NOUVELLE VAGUE
Aquest moviment artístic pretenia trencar amb la manera convencional que hi havia en aquell temps de fer cinema. El que denunciava aquesta revolució artística era el deteriorament que estava patint el cinema convencional durant la dècada dels 50.
Entenien que el cinema havia de ser més conscient de la seva pròpia naturalesa, i no com un mitjà superflu, que no tingués res a dir a l'espectador. Les característiques principals d'aquest moviment, van ser la recerca artística de la veritat humana i exposar-la amb la major sinceritat possible.
INICI I DESENVOLUPAMENT
La Nouvelle Vague sorgeix a França a mitjans del segle XX, el 1950. Durant la Segona Guerra Mundial, les pel·lícules estrangeres van deixar d’importar-se al país, però un cop finalitzada la guerra, va començar a arribar una allau de pel·lícules. Els realitzadors francesos van poder gaudir per primera vegada, d'obres com les de Hitchcock o Orson Welles, el que va suposar per a ells, una immensa font de creativitat.
Els directors francesos van començar a provar diferents tècniques dins de la cinematografia que trencaven, tant visualment com narrativament, amb la manera tradicional de fer cinema de l'època. La major influència artística de la Nouvelle Vague, provenia principalment del neorealisme italià i el cinema negre que s'estava popularitzant als Estats Units, durant la dècada dels 40 i 50.
Aquest nou grup de directors francesos volien mostrar el seu desig d'autoexpressió i de comunicar-se d'una manera lliure davant els altres. Això va donar principi a una discussió oberta sobre el cinema, dins dels diferents fòrums artístics. Les revistes especialitzades van ser la plataforma que feien servir els intel·lectuals de l'època, com Andre Bazin, per desenvolupar les seves teories sobre el cinema.
Andre Bazin va ser dels primers que va concebre el cinema com una forma d'expressió artística que mereixia un anàlisi seriós. El seu interès radicava en el llenguatge cinematogràfic i que a través dels seus articles, debatia si havia de prevaler en la seva forma o en el seu contingut.
Un altre director que compartia la perspectiva estètica que defensava Bazin, va ser Alexandre Astruc.
L'any 1948 (Alexandre) va escriure un article titulat Naissance d'une nouvelle avant-garde que és considerat com el primer fonament teòric que va donar lloc al naixement artístic de la Nouvelle Vague.
En aquest article Alexandre Astruc defensava la idea que el cine havia de convertir-se en un medi més personal com passava en la literatura.
CARACTERÍSTIQUES:
Durant dècades, el cinema de Hollywood va ser el que va establir els estàndards a seguir dins del setè art. Els directors francesos van adquirir els coneixements cinematogràfics veient les pel·lícules que arribaven d'Amèrica del Nord, per després trencar amb totes les seves regles.
El desenvolupament narratiu, no era lineal, com es venia fent en el cinema tradicional, sinó que moltes vegades es muntaven les pel·lícules en capítols, com si es tractés d'una obra literària.
Aquestes són les característiques més destacades d'aquest moviment:
1. Rodar en localitzacions reals
Els directors preferien rodar en localitzacions reals per donar-li més realisme a la cinta. Per altra banda, la llum natural aporta un toc natural i realista a la cinta.
2. Ús dels diàlegs improvisats
A les cintes de la Nouvelle Vague, era freqüent que el director introduís diàlegs improvisats dels actors. Amb això es volia obtenir una espontaneïtat cap a l'espectador, deixant que l'escena fluís per si sola de manera natural.
3. Produccions de baix pressupost
La inversió que es feia al cinema en aquells anys era molt baixa, el que generava moltes complicacions als creadors, per a finançar les pel·lícules que volien rodar. El 1957, la televisió va començar a ser cada vegada més popular, per tant, l'assistència als cinemes va patir una disminució dràstica. La manca de mitjans, podria considerar-se en part responsable que sovint els creadors haguessin de veure forçats a ser inventius, i això va fer que hi hagués moltes innovacions estilístiques dins el cinema francès.
4. So en directe
El so en les pel·lícules de la Nouvelle Vague també es gravava en directe, el que era poc habitual en el cinema. Si parem prou atenció, podem diferenciar diverses escenes que s'escolten amb un so fort i altres en una manera més suau. També, quan dos personatges parlaven al mateix temps, el so tendia a barrejar-se amb la música de fons o amb el so de l'entorn. Els directors no solien fer moltes correccions en aquest àmbit.
5. Càmera sense trípode
Quan estem veient una pel·lícula de la Nouvelle Vague, podem observar que diverses escenes es veuen tremoloses o inestables. Això es devia, a que els directors no utilitzaven el trípode, ja que d'aquesta manera s'aconseguia una major flexibilitat a l'hora de rodar un pla. Aquesta tècnica també permetia al director realitzar un pla de més durada, en la qual la càmera seguiria als personatges durant tota l'escena.
És més fàcil per al director l'ús d'aquesta tècnica, ja que al ser un espai tan petit, els moviments que pot realitzar la càmera es veuen molt limitats, per la qual cosa resulta més pràctic l'ús de la càmera en mà. Aquest recurs va arribar a ser una de les característiques de la Nouvelle Vague més icòniques, i que encara segueix perdurant en l'imaginari fílmic col·lectiu.
6. Ús del pla seqüència
L'ús del pla seqüència, també és una de les principals característiques de la Nouvelle Vague. Aquesta tècnica consisteix en el fet que la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant prolongat.
https://www.youtube.com/watch?v=HlMBw99IZno&list=TLPQMTQxMDIwMjEThogFOi1v7Q&index=2 ( Ús del pla seqüència, Càmera sense trípode, So en directe, Localitzacions reals, Produccions de baix pressupost)
https://www.youtube.com/watch?v=3vqZ7I7dW7Y&list=TLPQMTQxMDIwMjEThogFOi1v7Q&index=1
DIRECTORS DESTACATS:
· Jean-Luc-Godard:
Tota obra de Godard porta la seva signatura, sempre indagant en temes de caràcter personal. És un dels directors més autobiogràfics, que les imatges estan plenes de referències a pel·lícules, llibres, composicions i pintures, així com a les persones, llocs i ideals polítics que han modelat la seva personalitat.
· Jaques Rivette
· François Truffaut
· Eric Rohmer
· Agnès Varda
Eren crítics de cinema que no els hi agradava el que estaven vellent i van decidir canviar-ho.
MÚSICA:
El francès Georges Delerue va ser un dels compositors més important durant l'època de la Nouvelle vague. Ningú com ell va saber retratar musicalment al cinema l'alegria de viure i el romanticisme. "El compositor de l'amor" li diuen alguns. Però la seva música s'adaptava sense problemes a qualsevol temàtica demostrant sempre una gran versatilitat.
La Nouvelle Vague francesa inaugura una nova forma de fer cinema, en la qual el jazz és una font d'inspiració creativa, narrativa i tècnica: la cinematografia s'apropia de la improvisació, del magma creatiu des del desordre i el caos; el treball col·lectiu, gairebé coral, com a eina i la més absoluta llibertat de moviment i expressió com a dogma. Per tant, la influència del Jazz a la Nouvelle Vague és molt gran.
PEL·LÍCULES DESTACADES :
-
Al final de la escapada (Jean-Luc Godard, 1959)
-
Jules et Jim (François Truffaut, 1961)
-
Los 400 golpes (François Truffaut, 1959)
Va ser una de primeres pel·lícules més importants dins de la Nouvelle Vague, que al seu torn va ser un rotund èxit, el que va fer consolidar-se com un dels directors més importants de l'època.
-
Hiroshima, mon amour (Alain Resnais, 1959)
-
La rodilla de Clara (Éric Rohmer, 1962)
-
El fuego fatuo (Louis Malle, 1963)
-
L’Amour Fou (Jacques Rivette, 1969)
-
The Loneliness of The Long Distance Runner / La soledat del corredor de fons (Tony
Richardson, 1962)
Al final de la escapada (Jean-Luc Godard, 1959)
Los 400 golpes (François Truffaut, 1959)
FREE CINEMA
El Free Cinema és moviment cinematogràfic britànic que va néixer cap al 1950 i va perdurar fins als anys seixanta. Es caracteritza per abocar una estètica realista en el cinema de ficció i documental, tot i que els arguments es basen en fets quotidians que reflectien la societat d'aquella dècada. Està influenciat per la Nouvelle Vague francesa, encara que és el resultat de la barreja de la dramatúrgia britànica i l'artificialitat narrativa de Hollywood.
A finals de la dècada dels cinquanta, un grup anomenat "Els joves irats", va proposar una renovació de la tradició cinematogràfica i dramatúrgica britànica, fomentant temes que cridaven més l'atenció a les classes populars. Va sorgir com una necessitat artística i social per a aquella època.
John Osborne, va ser un dels impulsors d'aquest canvi al costat de grans cineastes professionalitzats en la Nouvelle Vague francesa. John Osborne l’any va proposar una obra teatral anomenada Look back in anger que va ser la propulsora d'aquest moviment, i anys més tard es va fer una adaptació cinematogràfica dirigida per Tony Richardson.
A l’inici, aquest corrent cinematogràfic no va tenir molta atenció per part del públic, però poc a poc va anar guanyant reconeixement no només a nivell nacional, sinó que fins i tot a nivell mundial, i com a conseqüència molt directors d’arreu del món es van veure atrets i inspirats per aquesta novetat.
HISTÒRIA
-
Interès dels directors per ser renovadors del cinema actual.
-
Implicació social: aquest era un moviment lligat a associacions culturals de renovació de la societat britànica.
-
Crítica al cinema acadèmic i d’estudi produït a Anglaterra.
-
Renovació temàtica:
-
L'obertura a personatges aliens fins al moment de el cinema (el proletariat).
-
Els ambients insòlits fins al moment (zones industrials). Rodat en exteriors
-
El respecte a la parla popular (aproximació a la quotidianitat).
-
https://www.youtube.com/watch?v=xXpqTwyT_yM&t=10s
-
Cinema anticonformista
-
Llibertat per a la càmera
-
Línia argumental explícita donant importància a la càrrega literària.
-
En les bandes sonores emparen musica de Jazz:
Exemple 1
La soledad del corredor del fondo.
https://www.youtube.com/watch?v=TtBng-B2DJQ MIN 1:13
Exemple 2
Sábado noche , domingo mañana.
CARACTERÍSTIQUES
ACTORS DESTACATS
Albert Finney: Va néixer al 1936 i va morir al 2019, amb 82 anys. És un dels integrants del grup de joves llops d’aquest nou corrent i la seva primera pel·lícula va ser Saturday Night, Sunday Morning de Karel Reisz a l’any 1960.
Julie Christie: Va néixer el 14 d’abril de 1940 a India i es va formar a la Central School of Speech and Drama. El seu primer paper com a protagonista va ser a la pel·lícula Billy Liar a l’any 1963, junt a Tom Courtenay. L’any 1965 va interpretar a Lara Antipova a la pel·lícula Doctor Givago i el de Diana Scott a Darling, en el qual va guanyar l'Oscar a la millor actriu. Tres anys més tard va participar com a protagonista a Far from the Madding Crowd. Amb tota aquesta fama, va passar a ser una de les figures més importants a Londres.
Alan Bates: Va ser un actor anglès, va néixer el 17 de febrer del 1934 i va morir 27 de desembre de 2003 a Londres. Es va matricular a la Reial Acadèmia d'Art Dramàtic. A la Royal Court de Londres va representar obres de John Osborne, I al 1960 va passar a ser un dels actors més reconeguts del corrent Free Cinema , al costat de Finney i Hemmings. Va participar a pel·lícules com The Entertainer (L'animador) o en Aquesta classe d'amor (1963) i la seva fama va pujar l’any 1965 amb Zorba the Greek.
Glenda Jackson: És una actriu britànica que va néixer el 9 de maig de 1936 i actualment té 85 anys. Ha guanyat 2 Oscars com a millor actriu, a més a més d’estar condecorada per l'Orde de l'Imperi Britànic l’any 1978. Amb 18 anys va entrar a la Royal Academy of Dramatic Art. Al 1969 va formar part de la pel·lícula Women in Love, entre d’altres com Diumenge, maleït diumenge de John Schlesinger a l’any 1971.
Richard Harris: Va ser un actor, cantant, guionista, director de cinema i productor teatral que va néixer l’1 d’octubre de 1930 i va morir el 25 d'octubre de 2002 amb 72 anys. Va entrar a l'Acadèmia de música i art dramàtic de Londres per estudiar interpretació. Durant la carrera va crear la seva propia producció Winter Journey, la qual va tenir molt d'èxit però la va haver de deixar, i just finalitzar els estudis es va unir a la companyia de Joan Littlewood on va acabar destacant amb The Quare Fellow (1956). La seva primera aparició com a protagonista va ser en L'home en una terra salvatge, on va guanyar la Palma d'Or al millor actor.
Claire Bloom: És una actriu anglesa que va néixer el 15 de febrer de 1931 i actualment té 90 anys. Ha destacat en el teatre, cinema, televisió i ràdio. Va ser al veure una adaptació de Romeo i Julieta quan va decidir que volia ser actriu, va entrar a la Central School of Speech and Dramatic Art de la capital britànica. Amb tan sols 15 anys va aconseguir un representant que li va aconseguir diferents papers. Anys més tard, va aconseguir el paper principa femení a la pel·lícula de Limelight.
Malcom MacDowell: És un actor anglès que va néixer el 13 de juny de 1943. El paper en el qual ha destacat més ha sigut el de Alex DeLarge a La taronja mecànica ,de Stanley Kubrick, l’any 1971. Així com la seva protagonització a la pel·lícula Calígula al 1979.
DIRECTORS DESTACATS
Karel Reisz: Va néixer al 1926 a Checoslovaquia. Va escriure revistes de cinema i va publicar un article sobre la Teoria el montage cinematogràfic. També va dirigir diferents teatres, va ser nombrat director del National Film Theatre i va anar al programa de free cinema, on va presentar diversos documentals i llargmetratges. Alguns d’ells van agafar molta fama, com Sábado noche, domingo mañana o Todo el mundo sueña.
Lindsay Anderson: Va néixer al 1923 i a morir el 1994. Va treballar amb a la revista Sequence, on va presentar diferents treballs crítics i textos exposant aquest nou moviment. Va dirigir cinema, curts, documentals i teatre, on en algunes ocasions va fer de propi actor. Alguna de les seves obres més destacades és Un hombre con suerte.
Tony Richardson: Va néixer al 1928 i va morir al 1991 a Estats Units. Va ser director de teatre i cinema i va presentar els seus primers treballs cinematogràfics al programa de Free Cinema. Una obra molt destacada és Mirando hacia atrás con ira o La soledad del corredor del fondo. A més a més, va guanyar 4 oscars amb Tom Jones a l’any 1963.
Richard Lester: Va néixer a Filadelfia a l’any 1932, però es va traslladar fins a Gran Bretanya i allà va ser influenciat per el nou corrent del Free Cinema. El seu cinema és caracteritzat per combinar l'humor anglès amb el disbarat nord americà.
PEL·LÍCULES DESTACADES
· Un lugar en la cumbre, de Jack Clayton (1958)
· Sábado noche , domingo mañana, de Karler Reisz (1960)
· La soledad del corredor de fondo, de Tony Richardson (1962)
El protagonista és un jove de classe obrera que viu als voltants de Nottingham. Un dia comet un robatori en un forn i és enviat a un reformatori. Un cop allà comença a córrer, i gràcies a les seves qualitats com a corredor de fons va guanyant llocs en la institució penitenciària. Durant els seus entrenaments reflexiona sobre la seva vida anterior i comença a comprendre que es troba en una situació privilegiada.
· Kes, de Ken Loach (1969)
· Un hombre de suerte, Lindsay Anderson (1973)
· Mirando hacia atrás con ira (1958)
